lunes, 16 de octubre de 2017

Benvinguts a la Dimensió Desconeguda: Catalonia Surprises, un exemple de diáleg

Obrim aquesta porta amb la clau de la creativitat,
al seu darrere trobarem una nova dimensió,
una dimensió de só, una dimensió de visió,
una dimensió del cervell.

Estem entrant a un món diferent de somnis e ideas,
estem entrant a la dimensió desconeguda:

CATALONIAN ZONE OPPRESSED




(Puigdemont)- Despierta ya perezoso, anda levantate, anda cariño, anda...
(Rajoy)- (S'aixeca del llit vestit de carrer amb mala cara) Ahhh, ahh,
(Puigdemont)- Pienso que estabas borracho, pero esto es demasiado exagerado
(Rajoy)- Uhmm, caramba, ahhh, tan sols vaig prendre unes copes
(Puigdemont)- Ohhh, jajaja... (s'aixeca del llit mirant al seu voltant i no coneix res del que veu)

Se miran los dos a la cara extrañados ?¿ Sona una musiqueta de piano amb molt misteri

(Carles)- Mariano, ¿dónde estamos?
(Mariano)- Espero ser-hi a un departament del carrer 12 de Madrid Oest
(Carles)- Pero no estamos allí!!
(Mariano)- No, no ho entenc, diu mentre dona una palmada i s'aixuga els ulls, ahir vem dormir al nostre pais, no es veritat?
(Carles)- ¿Pues?... por supuesto que sí!! Abandonamos a media noche la fiesta folklorica de la Casa de Campo, querido...
(Mariano)- Tú (assenyalant-l'ho) conduies el procés?
(Carles)- Tenía que hacerlo, tú estabas...
(Mariano)- Somnolent
(Carles)- Y naturalmente, no podias conducir. Bajé la capota, creí que la ANC i Ómnium te revivirían
(Mariano)- Fent un gest de desgana amb la cara diu, ah
(Carles)- Recuerdo también que en el camino a la autodeterminación (poniendo cara de exclamación)
(Mariano)- Diu-me, (s'esbarata els cabells amb la mà dreta) que va passar al camí cap a la autodeterminació? digam'ho!!!
(Carles)- (Se levanta y caminando por la habitación dice) Vi algo que se abalanzaba sobre el proceso, desde arriba, algo extraño, y luego... (pone cara de circunstancias) ... hasta ahí llega mi memoria.
(Mariano)- Potser, et vas topar amb un altre procés?
(Carles)- Te juro que no me topé con ningún otro proceso (muy seguro de la afirmación)
(Mariano)- Si, comprenc, diu irónicament. Un altre procés es va topar amb nosaltres! I aixecant-se diu: Potser vem perdre el seny?
(Carles)- No. Tú estabas ya sin sentido (sonríe)
(Mariano)- Ah, d'acord, d'acord, ja comprenc. Escolta, aquí no hi ha res estrany, algú ens va emportar al llit, potser espera amb un platell d'ous fregits abaix, fan molt bona olor. Així es, fa una olor exquisita, (obre la porta i surt fora de la cambra)

En Carles mirant enrere l'acompanya, donant-si la má.

(Carles)- Buenos días (se oye el silencio y mirando a Mariano dice), no hay huevos fritos!
(Mariano)- Bé, ells potser han sortit, es probable que esperaven que dormiriem més
(Carles). Ajj, nuestros amigos son algo confiados en salir mientras dormimos!
(Mariano)- (Dirigint-se cap al telefón) M'enteraré d'on som, informació es el 091?
(Carles)- Lo ignoro, que la central te lo diga

En Mariano agafa el telefón i es despenja

(Carles)- Mariano!!!!
(Mariano)- Que vols dir amb aquest Mariano? No estaba conectat!
(Carles)- Tú le diste un tirón!
(Mariano)- Es veritat, però es suposa que...
(Carles)- Vuelvelo a poner en la pared! (le mira con censura a los ojos) ¿Tienes expirin?
(Mariano)- No
(Carles)- Debe haber alguna por aquí (y se pone a rebuscar en los cajones) El dueño no es buena ama de casa... Todos los cajones se atoran... Ayudame Mariano por favor!

Carles y Mariano se ponen a tirar de los pasamanos de un cajón hasta que lo rompen y ven que es un falso mueble. Extrañados se miran con angustia.
Mariano se levanta y se dirige a la nevera. La abre y Carles coge un pan falso

(Mariano)- Es pá d'utilleria, no comprenc!
(Carles)- (Cogiendo unas cajas) Estan vacias estas cajas!!

Se oye la risa misteriosa de la niña de Rajoy, que ríe sin que se le conozca, mientras ellos se giran con miedo.

(Carles)- Me alegro de no creer en fantasmas, cariño
(Mariano)- Jo tampoc hi crec, però es millor sortir d'aquí de totes maneres (i surten mirant enrere)

(Voz en off del gnomo interior)- Estos son Mariano Rajoy y Carlos Puchdemon, dos politicos que fueron a una fiesta folklòrica en la Casa de Campo, y camino a su pais se desviaron...

(Zoido)- La mayoría de nosotros al despertar en la mañana sabemos donde estamos, el despertador o el gallo cambian el mundo del sueño por el mundo cotidiano hecho de percepciones que proclaman que el día ha llegado. No les ocurrió así a nuestros amigos, ellos no saben que este es un día como jamás han pasado y lo pasarán en la dimensión desconocida...

Salen Mariano y Carles de la casa y empieza el capítulo:  EL PUEBLO SILENCIOSO

Sigue oyendose la niña de Rajoy riendose sin parar, sin versele. Creemos que la niña de Rajoy es catalana, por como se ríe de él. No más represión, ansiamos libertad.



El Pueblo Silencioso: Catalonian Surprises

(Niña de Rajoy)- Jajaja, ah, jajajaj jajajaja jajaja jajaja jajaja jajaja jajajaj jajajajja jajaja jajaja ja

Salen Carles y Mariano por el jardín buscando de dónde viene esa risa tan macabra, mirándose entre ellos y percibiéndose solos.

(Mariano)- S'auran anat...
(Carles)- Que haremos ahora?
(Mariano)- Trucare'm a un veï (Ambdós es posen a caminar cap al front)
(Carles)- ¿Me gustaría saber como llegamos aquí? A este lugar y a esta campa fantasmagórica...
(Mariano)- No creus que tot... tot sembla irreal aquí? No hi ha ningú a la vista!
(Carles)- Tal vez signifique que molestará que se percaten de tu estado
(Mariano)- Escolta, prou de burles!!!
(Carles)- No es burla, pero si hubieses estado sobrio tal vez estaríamos ahora en Madrid en vez de estar vagando por aquí (ambos miran a su alrededor)
(Mariano)- No comprenc com toleren aquest silenciòs poblet
(Carles)- ¿Te refieres a que hay personas a nuestro alrededor acechándonos?
(Mariano)- Veus tú a ningú?
(Carles)- (Mirando a su alrededor) No, a nadie.
(Mariano)- Així fan als pobles petits, observen tras les finestres. Prefereixo el meu pais a tot això, allá tothom sap quan el cerquen!
(Carles)- Mira, siquiera hay alguien que nos observa con naturalidad (dirigiendose hacia una ardilla disecada). ¿No es linda?
(Mariano)- D'acord, anem (i l'agafa del bras)
(Carles)- (Sacudiendole la mano) No, no, creo que está domesticada, veela de cerca
(Mariano)- (Sense interés) Ja ho veig, es molt bonica
(Carles)- Que dulce eres pequeña, que linda (cuando la va a tocar se cae asustándole) Está muerta esta ardilla.
(Mariano)- Sí, emporta molts anys així... está dissecada.
(Carles)- Oh, no comprendo como pusieron aquí este animal (con asco)
(Mariano)- Oh, no em demanis que cerqui els motius de les persones d'aquest poble (con rabia)
(Carles)- Ohh, no te exaltes... ¿A dónde vas?
(Mariano)- A saber on som, després vull trucar per telefon i despres buscaré a qualsevol lloc una expirina!!!

Carles lo sigue hasta una casa cercana y Mariano llama a la puerta freneticamente con la mano.

(Carles)- Mariano... Quiero irme!! Quiero irme a casa!! ¿No vive nadie aquí? ¿No vive nadie aquí? Por favor, les suplico que nos ayuden!! Auxilio, Socorro!!

(Niña de Rajoy)- Jajaja, ah, jajajaj jajajaja jajaja jajaja jajaja jajaja jajajaj jajajajja jajaja jajaja ja
(Mariano)- (Dissimulant) Altra vegada aquest noi
(Niña de Rajoy)- Jajaja, ah, jajajaj jajajaja jajaja jajaja jajaja jajaja jajajaj jajajajja jajaja jajaja ja
(Mariano)- Al menys, el poble no está buit. Potser siguin tots al mateix lloc, un mitin politic o alguna cosa semblant...
(Carles)- Si, en día domingo...
(Mariano)- (Recordant alguna cosa) Sí, especialment en diumenge, es cert, es clar, allá deuen estar, a l'esglesia
(Carles)- ¿Ahh?
(Mariano)- Es clar. Allá. (I marxen tots dos cap a l'esglesia)
(Carles)- (Cogiendole del brazo) Espera. ¿Crees que podremos entrar?
(Mariano)- (Amb gest totalitari) Deixam!!
(Carles)- ¿Qué les dirás Mariano?
(Mariano)- Que pagaré el que demanin si qualsevòl ens porta lluny, ja sigui en tren o en bus, i que ens tornin a la civilització!! (Decidit, obre la porta i no troba a ningú) Es possible que siguin a dalt.
(Carles)- Tal vez ya se fueron.
(Mariano)- (S'apropa a la porta del campanari) Aquí está l'esglesia i aquí el campanari... i els feligresos (obra la porta i exclamant) Ningú.
(Carles)- ¿Y ahora?
(Mariano)- (Dirigint-se cap a la corda de la campana) Mira, això els trucará. (Es posa a fer cridar les campanes) Surt, estimat, a veure si s'apropa algú... (Toca les campanes)

En Carles surt fora de l'esgesia i no troba a ningú, no escolta cap cosa, ningú s'apropa. Está confús. Quan surt en Mariano veu que estan sols.

(Mariano)- On s'han anat tots?
(Carles)- No hay nadie en este pueblo, ni nada,

El Mariano abraza al desconsolado Carles.

(Mariano)- Estimat, calma.
(Carles)- No hay una persona, ni ser vivo en esta aldea. (Llora) ¿Sabes una cosa?
(Mariano)- Qué?
(Carles)- Nos observa alguien.
(Mariano)- Va, ara tens deliris
(Niña de Rajoy)- Jajaja, ah, jajajaj jajajaja jajaja jajaja jajaja jajaja jajajaj jajajajja jajaja jajaja ja
(Carles)- ¿Eso es una alucinación?
(Mariano)- (Amb autoritat) Vaig a buscar aquest noi. Hey, noi, vine cap aquí, parlarem amb tú!
(Cridant amb rabia diu) On esteu???
(Carles)- <censored>

Potser el poble catalá s'havia anat feia molt de temps. 

La repressió NO es la solució!!
Catalunya Triomfant, molts ánims!!




                                          Texto extraído del Capitulo de La dimensió Desconeguda: El Poble Silenciòs


jueves, 12 de octubre de 2017

Glosa a Catalunya

'Jo no sé com però un vent de profecia
corre sobre eixos móns d'aci i d'allà;
Jo no sé quan, però vindrà un día
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provenÇalés;
i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,
oh catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa;
s'acosta el día que serem tots un...'

Joan Maragall. Glosa



A los de la unidad indivisible de la patria hispánica quería deciros lo que obviáis por puro instinto. Me gustaría señalar las obsoletas verdades que engranan vuestros discursos, los mentideros políticos que os arengan en la unidad y la grandeza de la patria, y que hablan y hablan con la boca llena de democracias estériles, de estados de derecho mercantiles, y de libertades custodiadas en la beneficencia, también sobre el poble català, que ha dicho basta en vuestras narices.

Medios comunicativos de tendencias de opinión, que nos manejáis con arrulladoras repeticiones, con corporativismo casposo, y sin matiz alguno de información, reescribiendo el discurso del amo. ¿Cómo os atrevéis a desmentir lo inimaginable? Sin necesidad de ser observador internacional para certificar lo que se vivió en Catalunya, no sólo en los días del 1 a 0, ni del 3 a 0, en que estabais impávidos viviendo una noticia que no podíais contar. Así que resolvisteis, en vuestro maniqueísmo pelayita, desmontar la información y enrollarla en vuestro oscuro sentido de la comunicación, para escupirla diferente, trasvasada a vuestros planteamientos, tóxica y falsa. 

Yo ví colegios protegidos por gentes de todas las edades para que se pudiese ir a votar mientras llegaban las alimañas policiales a un territorio hermanado y cohesionado como nunca hubieseis dispuesto. Catalanas y catalanes, todos a una, abarrotaron los espacios para protegerse del ultraje estatal, y aguantaron allí todo el día, aguantaron vuestras provocaciones, vuestra brutalidad policial, vuestras imposiciones y hasta vuestra violencia sobre sus paisanos sin levantar una piedra, sin que ardiese la llama de la lucha callejera que tanto deseabais. Sin distintivos, sin resquicios, por Catalunya. 

Mientras andaba esta periferia histórica buscando valientes en la comunidad internacional, con estupor veíanse éstos involucrados en la vulneración de los derechos humanos, bajo la imposición militar de mando, y policial de facto. Salivabais todos viendo en los televisores la sangre de los sediciosos, a ritmo del Todo por la patria con ilegales pelotazos de goma. El referéndum no se celebró, aunque las urnas venían llenas y la gente votaba cuantas veces quería. La vaga de país, o huelga general, tampoco tuvo seguimiento o, sencillamente no tuvo ninguna repercusión salvo en el imaginario de la autodeterminación. Nada existió, pero se llenaron páginas y espacios, de mentiras. Creo que sólo hubo un muerto y un herido, nada de importancia.

Los escenarios y los tiempos eran controlados por los sediciosos soberanistas catalanes, mientras el gobierno central seguía dando palos, esta vez de ciego. Me gustaría aclarar en este momento, que no fue el monarca quién habló a sus súbditos, sino que fue el poble català quien ofreció al interlocutor del Reino de España que dijese sus últimas palabras referidas a un territorio republicano que le había perdido el miedo, y así de paso, medir fuerzas. El Felip, con atuendo militar sin calzarlo, arengó a sus masas con miedo, sabiendo que sin existir, esto del referéndum ya esta dando la vuelta al mundo, con la papeleta de la sangre.

Luego vinieron las multitudinarias manifestaciones de la fuerza española, todo dentro de la cronología prevista por los catalanes, más afinados en esto de la pulcritud y la decencia, hasta desembocar en el 10 a 0, en que ya, como fuerzas batiéndose en duelo, con los pringosos hilos de la política como secreto de estado, con medidas que salvaguardan los intereses de las oligarquias financieras por Decreto Ley, se llegó a la fórmula de la proclamación de la República Catalana y a su suspensión en aras de un dialogo que parece que no llega.

Más multitud españolista, y el 12 a 0, se aviene como una jornada negra, pues a las críticas de día fastuoso, propagandístico, se le añade lo de mucho más caro. Ahora, al desfile, a la campaña publicitaria, y a todo lo que lo rodea, hay que sumar los gastos de un aparato eurofighter estrellado, y lo que es peor, una víctima mortal en un día festivo y reivindicativo. ¿Orgullosos de ser españoles?

Señor Rajoy, usted sabe mucho de sortear la ley. En esta apuesta por la desobediencia civil no violenta, se está construyendo una nueva vía política de cambio, que ha usado fórmulas nunca antes desarrolladas y que, por ese camino de la desobediencia civil no violenta el poble català seguirá viviendo Catalunya, trabajando pese a las trabas viperinas de la ley, recuperando el montante catalan y abierto al mundo como hasta ahora. No queremos que se vayan ustedes, nos vamos nosotros. 

domingo, 17 de septiembre de 2017

Gent que he conegut: Muley Hacen de Xolair.

'Una nació está determinada per diferents factors com la llengua, (...) o la tradició histórica,
peró sobretot per una ánima col.lectiva, per la possessió en comú d'un principi espiritual,
d'un mateix llegat de records i el desig i la voluntat d'ésser fidels a un passat,
al propósit de treballar junts, de fer valer l'herència comuna i indivisible...'
Renan


Recordo el nom amb tendressa. Va ser una trucada telefónica del meu amic d' infancia: el Nen. Allá estaba a Bubión (Alpujarras) amb la seva companya na Gisela. Feia relativament poc temps que ens haviem reencontrat els tres a la retrociutat de Torremolinos a la Costa del Sol. Com aquesta vegada, l'altra també va sortir d'ell baixar al sud per veure'm, sense adresses certes, solament amb la orientació que proporciona mitja vida anant enrere del destí ambulant. El reencontre fou senzill, em va dir que 'mai més ens desconectariem tant'. Encara no tinc la seva adressa a Ca Gisela.


Per fortuna, no haviem extraviat cap dels dos el nostre telefon. Vaig sentir la seva veu dient-me el nom com quan erem petitons. Les nostres conversacions telefoniques sempre son intrascendents, perque sempre ha passat molt de temps i això necesita un calentament. Em va fer la invitació per passar un cap de setmana i fer una marxa de muntanya. Dues estonetes després, estaba a Orgiva prenent cervesa amb ells. Na Gisela ens veia parlant, suposo amb l'atenció que posa una dona quan vol endevinar detalls del seu amant. I ens deixava vibrar quan veia la llum dels nostres ulls conectar amb les paraules, i participava quan podia agafar una mica d'aquest espai per reivindicar-se.


El Nen estaba més espiritual que mai. Una dona prudent com na Gisela pot potenciar de manera silent a qualsevol home. Al Nen li estava fent el treball de la seva vida. Amb els trompicons caracteristics dels seus genolls no era extrany trobar-lo una mica desorientat per les circunstancies de la vida. Una pizca de estabilitat ha fet d'ell un partenaire ideal. I amb això, i moltes coses més, estan tots dos agafats com les castanyes, lluint la verdor en una figura indisoluble. Em va parlar del Reiki, i de com fa la energia per viatjar de les mans als organs vitals. Ja em dirás Gisela, les probes que t'haurá fet...


El camí cap el poble de Bubión on teniem l'hospedatge, ens va recordar que hi transitavem per carretera de muntanya. I no era extrany sentir la massa pétrea de Xolair, encara que fossi nit fosca, per la seva presencia atraent. Aquesta mole formada per pedres de pizarras al Terciari, ens presentà a la claror del día la silueta dels tres grans; Mulhacén, Veleta i Alcazaba. No recordo qui ho va proposar, ni en que moment del día, peró em va agradar la idea. Pujar al punt més alt de la Peninsula Ibérica era un somni de tots dos quan erem petits. Ell va contar que ja teniem el model de cotxe per sortir al món, anar a tots els continents i pujar als pics més alts. La meva vergonya destapada no va ofegar la ilusió de com ho vem planificar aleshores. I na Gisela havia d'estar al grup i completar la primera prova amb nosaltres. Decidit, pujarem al Mulhacen, amb 3481 mtr. en la última medició.




Vem enviar-nos una postal de les figures colosals dels tres pics, però cadascú a casa seva, com si fossim un mirall dels nostres propis missatges. Aixó es una tradició que faig desde que vaig coneixer la casa d'un missioner católic que allá on anava s'escribia a sí mateix, comentant tot el que feia. Va estar la meva iniciació a la oui jà, em va deixar un nom que perdura: l'ànec i estava el Nen amb mí a la cronologia de tota aquesta historia. Per tot aixó us heu d'enviar una postal a casa vostra cada cop que surtiu a l'aventura. Ara, passat tot i rememorant les vivencies pel blog, si m'envies una postal desde Bubión posaría: Lo nooooooooche, l'esclat del riure per l'absurd. Ji, jo, ji.


Continuem essent viatgers sense planificació, a vegades amb absurditat, com si la montanya fos part del nostre jardí i puguessim anar equipats com el que va a la platja i llenÇar els papers a terra que ja els recolliran. Les condicions atmosferiques son esencials a la muntanya perque cambien molt rápid i poden desorientar una persona urbanita fins a perdres. Per aixó, el primer día casi que ens van prohibir de pujar. No anavem preparats, era tard, hi havia borrasca i ilusionats com anavem voliem fer el trajecte llarg i ens van fer veure que si no pensavem dormir a dalt, no ens donaria temps. Temeraris si que ho som, la mateixa vida s'ha encarregat.


Paco, el guia fotut, ens mirava com a irresponsables, peró va veure que li donavem joc i ens va utilitzar com el grup dels catalans provenent de Nules quan Anna, la profesora jubilada amb més vitalitat que un gat, es va seure al meu costat. Ja están els catalans junts, ells sols s'han cercat, deia el guia turistic més rimbombant del Parc Nacional de Serra Nevada. Nosaltres parlavem frenetics en català, del Referendum, en una continua referencia a l'autodeterminació. En aquest sentit, mai no us imaginareu com us he agrait les noticies provenents de Catalunya, de primera mà, sense la intoxicació dels telediaris estatals i autonomics paraestatals. Aquí, es viu amb més violencia aixó de demanar l'autonomia plena, i no es pot parlar de la proclamació de la Republica Catalana en el regne d'Espanya. Feia molt que no parlava català en una conversació que ha derivat sempre al component polític. A la actualitat del 1-O.


Tots tres, i aixó ho vem aconfessar més tard, teniem el dubte d'aconseguir-ho. Crec que quan la muntanya es va mostrar tots tres voliem pujar, pero va ésser el grup qui ho va aconseguir. Muley Hacen fou rei destronat pel seu fill Boabdil, en plena reconquista castellana. Així, va possar el seu nom al punt més alt del territori, gaudint d'una ascensió dura i pedregossa. Exiliat per amor, va morir atrintxerat amb la seva companya i la descendencia en comú, lluny de la seva terra. Va demanar esser sepultat a Xolair, la Serra del Sol com deian els musulmans del regne Nazarí a la Serra Nevada actual. El tresor que diu la llegenda el trobes quan arribes a dalt i veus que qualsevol repte es possible amb un bon equip, constancia i decisió.


Allá dalt, un crit expresava el desig de futur: VISCA CATALUNYA LLIURE, com si Francesc Maciá ens hagués enviat l'esperit de Prats de Molló quan en 1926 s'intentà derrocar a Primo de Rivera, i que fou clau en l'Estatut Autonomic de 1932. O quan a dos quarts de dues i cinc minuts del 6 d'octubre de 1934 Lluís Companys proclama la República desde el Ajuntament de Barcelona, i Maciá que va fer lo propi desde la Diputació de Barcelona proclamant la República Catalana. O el sentit acomiadament a Buenaventura Durruti un 22 de novembre de 1936 a Barcelona, sota la pluja i el fang, reconeixent-li la seva feina per la llibertat. Exemples de defensa de la terra.


Abaix, estavem eufórics, contents i satisfets per aconseguir-ho. Ens va donar temps a trobar de nou a Paco el guía, a Anna i celebrar-ho amb cervesa i més il.lusió. Quan el temps s'acabava, vem fer el descobriment de la taberna 'El Culpable', un lloc ambient post-hippie, amb batucada, musiqueta a la carta: 'Yo no quiero volver a ser uno más de sus vasallos, yo no quiero volver a ser un siervo de los del rey', i moltes histories comuns del lumpenproletariat.


L'acomiadament va ésser trist. No volia marxar. Allà, sense temps per expresar-ho, vaig comprendre que una comunitat humana es forma sobretot quan la gent del poble havien plorat i rigut per les mateixes coses. Amb aquest precepte present, jo estava més a prop vostre, que del lloc de residencia a on em dirigia. Us agraeixo la oportunitat de coneixer-nos més, sobretot a na Gisela, que ja m'ha dit que la propera tinc que pujar jo a Catalunya. Potser l'ú d'octubre sigui una bona data, un fet históric de desobediencia civil no violenta per retratar.


Sapigueu Gisela, que teniu un gran i noble company, amic dels seus amics, i amant de la vida. No dubto tampoc, de la teva valía com a dona i com a persona. Sobre mí, ja veieu que estic en una etapa post-mortem i que la resurrecció no espera. El proper, l'Aneto.


lunes, 11 de septiembre de 2017

Tres fragmentos de Mujeres Libres para Hombres aparentemente Libres



'A mi amona,
que supo ser libertaria en la práctica'



Himno de Mujeres Libres. Música: FANFARRE LIBERTARIA. Coro: IRUÑEA ABESBATZA


'Fuera de nuestro campo, es muy comprensible y bastante disculpable y, si se quiere hasta 'muy humano' que el hombre desee conservar su hegemonía y se sienta satisfecho de tener una esclava, como el burgués defiende su situación y su privilegio de mando. Pero yo no hablo a todos los hombres, yo hablo para los anarquistas exclusivamente, para el hombre superado, para el que, enemigo de todas las tiranías, está obligado, si quiere ser consecuente, a arrancar de sí cualquier fuero de despotismo que sienta apuntar. Lo muy humano es esto, que es la razón -el atributo genuinamente humano-, sobre lo otro que es el instinto, lo infrahumano.

Por eso el anarquista -he dicho el anarquista, fíjate bien-, que pide la colaboración de la mujer para la obra de subversión social, ha de comenzar por reconocer en ella una igualdad, con todas las prerrogativas de la individualidad. Lo contrario será muy humano, pero no será anarquista.

(...)

Lo anarquista, repito, es dejar que la mujer actúe en uso de su libertad, sin tutelas ni coacciones; que en ella se inclinará hacia lo que su naturaleza y la índole de sus facultades la dicten. Y ahora una pregunta, ¿cómo ha podido ocurrirséte comparar la situación de la mujer respecto al hombre con la del asalariado respecto al burgués?
Olvidas que los intereses del patrón y del obrero son encontrados, mientras que los de hombre y mujer -que son los intereses de la humanidad, los de la especie-, son complementarios, o, por mejor decir, son uno mismo.'

Lucía Sánchez Saornil.
'Resumen al márgen de la cuestión femenina'
Solidaridad Obrera, 30 de octubre de 1935

_________


'Nadie como los árabes ama y guarda a la mujer. Y sin embargo, ninguna mujer europea cambiaría su suerte por la suerte humillante de la mujer oriental. Y la prueba de que las mujeres, por muy amadas y guardadas que estén prefieren el aprecio al loco amor y la libertad a la más enamorada vigilancia, es que el despertar de la mujer oriental empieza por la liberación del sexo.


Proteger la debilidad femenina es obra de hombres buenos y caballerescos, pero nunca obra reivindicadora de la mujer. Es más, esta obra no pueden hacerla los hombres ni es lógico que la hagan. Debemos ser las mujeres las que nos reivindiquemos. Debemos ser nosotras las que aceptemos como ofrenda la galantería del hombre, pero nunca como necesidad. Debemos ser nosotras las que conquistemos iguales deberes en la humanidad, que es también conquistar iguales derechos.'

Federica Montseny
'La Victoria'
La Revista Blanca, II Época, 1 de marzo de 1925

______________


'Debería suponerse que en su apasionado amor por la libertad, se incluye la libertad de la mujer. Pero muy lejos de esto, la mayoría de los hombres españoles parece no comprender el sentido de la verdadera emancipación, o, en otro caso prefieren que sus mujeres continúen ignorándolo. El hecho es que muchos hombres parecen convencidos de que la mujer prefiere seguir viviendo en su posición de inferioridad. También se decía que el negro estaba encantado de ser propiedad del dueño de la plantación. Pero es lo cierto que no puede existir una verdadera emancipación mientras exista el predominio de un individuo sobre otro o de una clase sobre otra. Y mucha menos realidad tendrá la emancipación de la raza humana mientras un sexo domine al otro.


(...)


Por otra parte, las extraordinarias realizaciones de la mujer a través de la Historia anulan la leyenda de su inferioridad. Los que insisten en ella es porque no pueden tolerar que su autoridad sea discutida. Ello es característico de todo sentido autoritario.'

Emma Goldman
Mujeres Libres, 21 semana de la Revolución