'Una nació está determinada per diferents factors com la llengua, (...) o la tradició histórica,
peró sobretot per una ánima col.lectiva, per la possessió en comú d'un principi espiritual,
d'un mateix llegat de records i el desig i la voluntat d'ésser fidels a un passat,
al propósit de treballar junts, de fer valer l'herència comuna i indivisible...'
Renan
Recordo el nom amb tendressa. Va ser una trucada telefónica del meu amic d' infancia: el Nen. Allá estaba a Bubión (Alpujarras) amb la seva companya na Gisela. Feia relativament poc temps que ens haviem reencontrat els tres a la retrociutat de Torremolinos a la Costa del Sol. Com aquesta vegada, l'altra també va sortir d'ell baixar al sud per veure'm, sense adresses certes, solament amb la orientació que proporciona mitja vida anant enrere del destí ambulant. El reencontre fou senzill, em va dir que 'mai més ens desconectariem tant'. Encara no tinc la seva adressa a Ca Gisela.
Per fortuna, no haviem extraviat cap dels dos el nostre telefon. Vaig sentir la seva veu dient-me el nom com quan erem petitons. Les nostres conversacions telefoniques sempre son intrascendents, perque sempre ha passat molt de temps i això necesita un calentament. Em va fer la invitació per passar un cap de setmana i fer una marxa de muntanya. Dues estonetes després, estaba a Orgiva prenent cervesa amb ells. Na Gisela ens veia parlant, suposo amb l'atenció que posa una dona quan vol endevinar detalls del seu amant. I ens deixava vibrar quan veia la llum dels nostres ulls conectar amb les paraules, i participava quan podia agafar una mica d'aquest espai per reivindicar-se.
El Nen estaba més espiritual que mai. Una dona prudent com na Gisela pot potenciar de manera silent a qualsevol home. Al Nen li estava fent el treball de la seva vida. Amb els trompicons caracteristics dels seus genolls no era extrany trobar-lo una mica desorientat per les circunstancies de la vida. Una pizca de estabilitat ha fet d'ell un partenaire ideal. I amb això, i moltes coses més, estan tots dos agafats com les castanyes, lluint la verdor en una figura indisoluble. Em va parlar del Reiki, i de com fa la energia per viatjar de les mans als organs vitals. Ja em dirás Gisela, les probes que t'haurá fet...
El camí cap el poble de Bubión on teniem l'hospedatge, ens va recordar que hi transitavem per carretera de muntanya. I no era extrany sentir la massa pétrea de Xolair, encara que fossi nit fosca, per la seva presencia atraent. Aquesta mole formada per pedres de pizarras al Terciari, ens presentà a la claror del día la silueta dels tres grans; Mulhacén, Veleta i Alcazaba. No recordo qui ho va proposar, ni en que moment del día, peró em va agradar la idea. Pujar al punt més alt de la Peninsula Ibérica era un somni de tots dos quan erem petits. Ell va contar que ja teniem el model de cotxe per sortir al món, anar a tots els continents i pujar als pics més alts. La meva vergonya destapada no va ofegar la ilusió de com ho vem planificar aleshores. I na Gisela havia d'estar al grup i completar la primera prova amb nosaltres. Decidit, pujarem al Mulhacen, amb 3481 mtr. en la última medició.
Vem enviar-nos una postal de les figures colosals dels tres pics, però cadascú a casa seva, com si fossim un mirall dels nostres propis missatges. Aixó es una tradició que faig desde que vaig coneixer la casa d'un missioner católic que allá on anava s'escribia a sí mateix, comentant tot el que feia. Va estar la meva iniciació a la oui jà, em va deixar un nom que perdura: l'ànec i estava el Nen amb mí a la cronologia de tota aquesta historia. Per tot aixó us heu d'enviar una postal a casa vostra cada cop que surtiu a l'aventura. Ara, passat tot i rememorant les vivencies pel blog, si m'envies una postal desde Bubión posaría: Lo nooooooooche, l'esclat del riure per l'absurd. Ji, jo, ji.
Continuem essent viatgers sense planificació, a vegades amb absurditat, com si la montanya fos part del nostre jardí i puguessim anar equipats com el que va a la platja i llenÇar els papers a terra que ja els recolliran. Les condicions atmosferiques son esencials a la muntanya perque cambien molt rápid i poden desorientar una persona urbanita fins a perdres. Per aixó, el primer día casi que ens van prohibir de pujar. No anavem preparats, era tard, hi havia borrasca i ilusionats com anavem voliem fer el trajecte llarg i ens van fer veure que si no pensavem dormir a dalt, no ens donaria temps. Temeraris si que ho som, la mateixa vida s'ha encarregat.
Paco, el guia fotut, ens mirava com a irresponsables, peró va veure que li donavem joc i ens va utilitzar com el grup dels catalans provenent de Nules quan Anna, la profesora jubilada amb més vitalitat que un gat, es va seure al meu costat. Ja están els catalans junts, ells sols s'han cercat, deia el guia turistic més rimbombant del Parc Nacional de Serra Nevada. Nosaltres parlavem frenetics en català, del Referendum, en una continua referencia a l'autodeterminació. En aquest sentit, mai no us imaginareu com us he agrait les noticies provenents de Catalunya, de primera mà, sense la intoxicació dels telediaris estatals i autonomics paraestatals. Aquí, es viu amb més violencia aixó de demanar l'autonomia plena, i no es pot parlar de la proclamació de la Republica Catalana en el regne d'Espanya. Feia molt que no parlava català en una conversació que ha derivat sempre al component polític. A la actualitat del 1-O.
Tots tres, i aixó ho vem aconfessar més tard, teniem el dubte d'aconseguir-ho. Crec que quan la muntanya es va mostrar tots tres voliem pujar, pero va ésser el grup qui ho va aconseguir. Muley Hacen fou rei destronat pel seu fill Boabdil, en plena reconquista castellana. Així, va possar el seu nom al punt més alt del territori, gaudint d'una ascensió dura i pedregossa. Exiliat per amor, va morir atrintxerat amb la seva companya i la descendencia en comú, lluny de la seva terra. Va demanar esser sepultat a Xolair, la Serra del Sol com deian els musulmans del regne Nazarí a la Serra Nevada actual. El tresor que diu la llegenda el trobes quan arribes a dalt i veus que qualsevol repte es possible amb un bon equip, constancia i decisió.
Allá dalt, un crit expresava el desig de futur: VISCA CATALUNYA LLIURE, com si Francesc Maciá ens hagués enviat l'esperit de Prats de Molló quan en 1926 s'intentà derrocar a Primo de Rivera, i que fou clau en l'Estatut Autonomic de 1932. O quan a dos quarts de dues i cinc minuts del 6 d'octubre de 1934 Lluís Companys proclama la República desde el Ajuntament de Barcelona, i Maciá que va fer lo propi desde la Diputació de Barcelona proclamant la República Catalana. O el sentit acomiadament a Buenaventura Durruti un 22 de novembre de 1936 a Barcelona, sota la pluja i el fang, reconeixent-li la seva feina per la llibertat. Exemples de defensa de la terra.
Abaix, estavem eufórics, contents i satisfets per aconseguir-ho. Ens va donar temps a trobar de nou a Paco el guía, a Anna i celebrar-ho amb cervesa i més il.lusió. Quan el temps s'acabava, vem fer el descobriment de la taberna 'El Culpable', un lloc ambient post-hippie, amb batucada, musiqueta a la carta: 'Yo no quiero volver a ser uno más de sus vasallos, yo no quiero volver a ser un siervo de los del rey', i moltes histories comuns del lumpenproletariat.
L'acomiadament va ésser trist. No volia marxar. Allà, sense temps per expresar-ho, vaig comprendre que una comunitat humana es forma sobretot quan la gent del poble havien plorat i rigut per les mateixes coses. Amb aquest precepte present, jo estava més a prop vostre, que del lloc de residencia a on em dirigia. Us agraeixo la oportunitat de coneixer-nos més, sobretot a na Gisela, que ja m'ha dit que la propera tinc que pujar jo a Catalunya. Potser l'ú d'octubre sigui una bona data, un fet históric de desobediencia civil no violenta per retratar.
Sapigueu Gisela, que teniu un gran i noble company, amic dels seus amics, i amant de la vida. No dubto tampoc, de la teva valía com a dona i com a persona. Sobre mí, ja veieu que estic en una etapa post-mortem i que la resurrecció no espera. El proper, l'Aneto.
